martes, 4 de noviembre de 2014

ELS GREMLINS

"ANIMALETS DE COMPANYIA"


Potser eren els primes mesos de l'any 2003 i segurament que encara no era la primavera que, casualment un matrimoni amic, concretament la seva senyora va dir-me escolta Josep Maria tenim un gosset que no te amo, està molt ben educat que podria fer-li gràcia a la teva mare i així es distrauria; que et sembla si li regales. D'aquesta manera tindrà excusa per sortir al carrer a passejar-lo i et puc dir que distreu molt.

Jo, la veritat que no ho veia del tot malament la idea inclòs hem va semblar molt encertada i com se sol dir "ni corto ni perezoso" que traduït literalment fora "ni curt ni gandul" que d'aquesta manera no li veig la tralla, doncs vaig dir que sí que l'anava a buscar i que li portaria a la meva mare.

A propòsit d'això, recordo que vaig anar-lo a buscar un dissabte a primera hora de la tarde a la veïna població del Prat de Llobregat i quan el vaig veure hem va donar la mateixa sensació i imatge que encara que els anys hagin passat segueixo pensant de la mateixa manera. Aquella bestiola l'havien encreuat amb un "tossinet" i un "gremlin" segur.

Van dir-me que el gosset era "albí" i, veritablement era afectuós, molt afectuós i d'alguna manera o donat que algú i havia dit que es portés bé que el venien a buscar per adaptar-lo, el cert es, que es feia estimar.

Arreglades les presentacions, pujar al cotxe ell i jo, donada la meva falta d'experiència en aquests esdeveniments no faré comentari de com es movia l'animaló pel cotxe i jo sense pensar que es tenia que haver lligat. (Afortunadament en aquella època no treien punts del carnet de conduir)

A mig camí, aturàrem per poder ensenyar el gos als meus fills que així m´ho havien demanat prèviament i com que no ja dos sense tres, van pujar el gosset a presentar-li a la seva mare. Jo hem vaig esperar al cotxe, en doble fila, al carrer i poc després veig que baixen tots quatre (els dos nens, la mare dels nens i el gosset) que pensava jo aprofitaven el viatge per baixar una caixa de cartó bastant gran i un altra bossa, tots en direcció als contenidors de les escombraries, mentre jo mirava el sèquit.

Quan van arribar a la meva alçada vaig preguntar en certa curiositat de tot el grapat de bosses i caixa per la brossa. Va resultar que no es van recordar quan va entrar el gos al pis que tenien un gat i el gat, que no es podia dir mai gatet per les seves dimensions, es veu que els bots que va donar i els gerros que van caure es fa difícil d'explicar per tant és molt millor que cadascú s'imagini el que va passar acompanyats dels corresponents crits, miulades i ganyols.

Una vegada l'anècdota explicada, m'han vaig anar amb el gosset cap a casa de la meva mare. Aparco, agafo una maleta d'estris entre els que van donar-me i els que vaig comprar i faig cap a casa seva, entro i li presento al gosset que encara no tenia nom. De moment, ningú va parlar, tots tres ens miràvem i per fi, com per allò de trencar el gel li vaig dir a la meva mare el discurs que portava assajat que li faria companyia, que el podria treure a passeig i que estava molt educat i que no causava cap tipus de problema.

Acabada la retòrica, la meva mare que és absolutament molt més pràctica que jo hem diu, "jo no vull cap gos" i "surto al carrer sempre que vull i no per obligació".

Al Gremlin i a mi ens van caure aquestes paraules com un gerro d'aigua freda i tot seguit amb un acte d'heroïcitat per part meva, vaig pensar, doncs me'l quedaré per a mi i així ho vaig fer i més content que unes pasques el Gremlin, la maleta amb els estris i jo un altra vegada cap al cotxe.

Aquella nit de dissabte vam sortir tots dos a passejar, quan arribàvem als semàfors es parava pacíficament i deixava que la resta de la gent el pogués admirar i jo tot orgullós de la seva educació treia pit com si jo així l'hagués educat. Aquella nit no vaig atrevir me a sortir no vagi a ser que comencés a ganyolar i no deixes dormir al veïnat, tenia el seu llit i no va causar-me cap problema. Abans de dormir més d'una vegada ens van mirar i és cert que jo el veia ben extravagant però també és cert que m'estava acostumant.

Al matí (diumenge) ja d'hora sortíem a fer el recorregut i, tot seguit havia quedat per jugar al tennis i clar, tenia que portar al Gremlin com a company,  i vaig tenir sort que la filla d'un amic del Club es va quedar el gosset i el va cuidar i passejar mentre jo jugava. Amb l'angoixa de no molestar i donant les gràcies un bon grapat de vegades cap a casa dient que no podia quedar me a dinar a un Restaurant que anaven la resta d'amics perquè jo amb el gosset no hi podia anar.

Just feia 24 hores que tenia el gosset i començava a tenir jo cert nerviosisme i estrès.

La tarde, passeig, vesprada, sopar jo pinso per a ell i a dormir, cap problema. El despertador va sonar mitja hora llarga abans, per avisar me que era dilluns i perque jo hem tenia que dutxar, arreglar i sortir a passejar a l'amiguet per que fes les seves necessitats i tot seguit, tocar el dos per no fer tard. L'estrès anava en augment.

Vaig deixar a l'amic a la cuina i cap a treballar.

Acostumava a dinar fora de casa amb la resta de companys i per motius de feina, ja que encara que l'horari oficial sigui un, el real és un altre; però jo tenia el Gremlin que treu-rel o potser quan arribés a casa trobaria els veïns en peu de guerra o alguna cosa més.

Ple de nervis i angoixa vaig arribar i el pobre gosset fotia uns bots d'alegria quan hem va veure que era massa i més content encara quan va veure que sortíem al carrer. El passeig va ser molt ràpid, m'estaven esperant que tenia una visita i uns temes a tractar. Recordo encara la cara del gos quan el vaig tornar a tancar a la cuina i suposant que hagués parlat vés a saber el que hauria dit i si es podia reproduir.

Os podeu imaginar com vaig arribar al vespre, nerviós i suat tot i que es podía dir que feia fred i immediatament cap al carrer a passejar l'animaló. Ell ho desitjava, ho necessitava i no tenia cap culpa dels meus horaris, jo veien que no tenia veïns a la porta i quasi bé sense tocar a terra per no fer soroll crec que també hem va anar bé sortir a passejar, tots dos trèiem líquids, ell d'orina jo d'una suor freda que baixava pel front.

En 48 hores tenia absolutament molt clar que jo no podia tenir un gosset a casa. Aquella nit, recordo no haver dormit pràcticament res, potser una mica i quan estava en el moment de més cansament tornar a sentir se el despertador maleït (mitja hora o tres quarts abans que de costum), etcetcetchem deia que era dimarts i tornar a sortir a passejar.

Absolutament estressat, recordo que al matí d'aquell tercer dia de pertinença de gos, el vaig dedicar a veure si algú es podia fer càrrec d'ell.

Afortunadament, un matrimoni amic que tenien dos fills en van dir que estaven encantats de poder regalar-li a la seva filla el gosset i la mateixa tarde tornàvem a sortir el Gremlin, la maleta amb els estris i jo vers el seu nou destí.


Quan ens vam acomiadar reconec que també hem va saber greu no tenir la suficient experiència o potser paciència però entenc que el gosset estaria mil vegades molt millor i més acompanyat.

Al marxar, ens van mirar els dos i es va quedar ja jugant amb la nena que estava la mar de contenta, jo amb les mans a la butxaca hem vaig quedar pensatiu i amb cert sentit com de culpabilitat; però suposo que també al Déu dels gossets m'ha perdonat.

He posat algunes de les fotos d'acord amb el que he dit de la seva forma física i mai en el sentit que es pugues entendre com a burla, encara que jo he explicat aquesta història una mica en clau d'humor pel meu comportament i mai pel comportament del "gosset" que va ser del tot correcte.

Si algú alguna vegada arriba a llegir això, tal com es titula el "blog" pot dir la seva.

Gràcies

DOC



3 comentarios:

  1. Aparte de lo que he disfrutado leyendo esta historia tan entrañable y divertida, si algo siento es haberme marchado de Barcelona un año antes, sin haberos visto al gosset-gremlin y a ti. Si lo llega a ver Billy Wilder hace una nueva versión de "La extraña pareja", que ríete tú de las anteriores. Me ha gustado leerlo, pero sobre todo, me ha encantado verlo en "el color del maldito cristal". Espero que entre las personas que conoces, las que conozco yo, las amistades comunes y los que tiene el blog en lugares muy lejanos, atraídos por lo que encuentran en él, se convierta en un sitio muy especial.

    ResponderEliminar
  2. Bonito historia con un bonito final para el "gremlin". Desconocía todo el estrés que pasaste, pobret!

    ResponderEliminar
  3. Lo he vuelto a leer y todavía me ha gustado más. Deberías seguir contando cosas.

    ResponderEliminar

Contribuyentes