viernes, 7 de noviembre de 2014

SEGUNDO NÚMERO

El número 2 de 
B O L A  DE  S E T

Dejó  bien claro que lo expuesto en el primer editorial -ser una revista de información, de opinión y abiertano era un compendio de buenos propósitos sino que reflejaba una manera de pensar y de hacer que se ajustaba a la realidad. 

No era la revista del RCTB o la del Barcino -con mis respetos a ambas publicaciones, algunos de cuyos logros envidiaba, no lo voy a negar- pero poseía algo que no tenían la inmensa mayoría de las revistas de club: capacidad para interesar a todos, sin distinción de estatus social, deportivo o humano.


La portada del Nº 2
Foto 1: entrenadores y jugadores del equipo infantil
con el uniforme del club.
Foto 2: Teresa Rodriguez, Mercè Sanabra y María Carme Gual.


Tengo previsto comentar los temas clave tratados en ella:

  1. La entrevista con el entonces gerente de FCT, Albert Español, en donde añadiré algunas acotaciones sobre el antes, durante y después de ella.
  2. La “batalla” por expulsar del Club a la empresa que regentaba el restaurante “El Café del Club”. También aquí añadiré algunas cosas de “entre bastidores”.
  3. Un reportaje con tres mujeres, Mercè Sanabra, Mª Carme Gual y Teresa Rodriguez, ciudadanas de L’Hospitalet y tenistas del club.
  4. Mi réplica a Josep Mª Monsó por su artículo en el nº 1, en el que me ponía a caldo.

Como el orden de los factores, a veces, no altera el Producto, entendido lo de “producto” en términos no matemáticos, empezaré con mi réplica a Monsó, persona con la que siempre he mantenido una relación aceptable aunque no comulguemos con las mismas ideas.

Empiezo con ella –previa reproducción del artículo de Monsó-  porque creo que es divertida, llena de sentido del humor –tanto por su parte como por la mía- y porque considero que es una buena prueba de cómo las personas pueden “tirarse los trastos a la cabeza” de forma sensata y sin causar heridas de  ninguna clase. 

Luego, si se tiene capacidad de reflexionar sobre lo que dice el contrario; para ver lo que pueda haber de razonable en lo criticado; tiempo para hacerlo y ganas de ello, pues se hace. Y si no, pues aquí paz y después gloria y sigue haciendo uno lo que cree que debe de hacer.
  
y también…

“LOS DIEZ MANDAMIENTOS DE LA LEY TENÍSTICA”
(aplicables a cualquier actividad deportiva o cultural en muchos aspectos)


miércoles, 5 de noviembre de 2014

ROSA PARKS

La ROSA....


Aquell primer dia del mes de desembre de 1955, la Rosa estava cansada.

Cansada de treballar, cansada de sentir massa vegades comentaris que li feien mal i sobretot, cansada d'escoltar el que li deien que havia de fer.

Aquell primer dia del mes de desembre de 1955, la Rosa, com cada día ho feia, havia pujat a l'autobús i miraculosament va trobar un lloc per seure, anava cap a casa seva i segurament tenia al cap el que fer per a dinar o sopar, vers el que tenia a casa o el que havia de comprar.

De sobte, creu sentir al conductor de l'autobús que li diu "tens que aixecar-te del seient on estàs perquè ha pujat un senyor de raça blanca i  dret esta segut en el teu lloc, la Rosa se'l mira i quan comença a fer l'acció per llevar-se, de sobte, es torna a seure i li diu que NO!!, NO es vol aixecar, NO vol tornar a obeir pel sol fet del seu color de pell, per molt que ho digui la llei i la CONSTITUCIO, NO, NO i NO.

Al veure l'acte de DESOBEDIÈNCIA de la Rosa, el conductor parà l'autobús i es va crear el corresponent "terrabastall" que va dur per fi a la Rosa a la presó per "alterar l'ordre" que podríem dir "l'ordre establert".

Els plans de la Rosa aquell dia, per NO llevar-se del seu seient, es van canviar. El problema del sopar va passar a un segon, tercer o quart punt en ordre de feina.

La Rosa, aquella tarde va ser fitxada, fotografiada i haver de posar el seu nom abans de ser encarcel·lada..... ROSA PARKS, data de naixement, un quatre de febrer de 1913.

A tot això i el sentir la notícia, es posar en marxa un pastor baptista, poc conegut aleshores i que va fer costat a la Rosa, era un tal Martin Luther King i ves per on, se'ls hi ocorre que podrien CONVOCAR a tota la població de color que no puges als autobusos públics i que es desplacin a peu o amb els mitjans de transports col·lectius propis.









En poc temps, els autobusos públics anaven pràcticament buits i en moltes ocasions sense ningú, el que originà que entressin en pèrdues i les autoritats del transport del moment no els hi quedar més remei que ACABAR amb l'anomenada pràctica de "LA SEGREGACIÓ RACIAL" a tots els autobusos.

Finalment, l'any 1956 la llei segregacionista arribà a la Cort Suprema dels Estats Units que va declarar INCONSTITUCIONAL, la segregació en el transport.


Ves per on, qui ho diria, que aquell primer dia de desembre de 1955 quan la Rosa NO es va voler aixecar del seu seient va aconseguir posar DRETS una gran multitud.

La Rosa va morir un 24 d'octubre del 2005 i sis dies després, les seves restes mortals van ser honrades a la Rotonda del Capitoli essent la primera dona en aconseguir aquest honor i la segona persona afroamericana.

Hem pregunto, a dia d'avui, si ens passes això, quantes Roses, Jordis, Laies, Ramons, Maries, Joseps, Paquites i Lluïsos d'aquest el nostre país, podem ser capaços d'AIXECAR-NOS del seient i posar la papereta a la Urna, i no mirar enrere, encara que ens estiguin cridant que hem de SEURE.


Es veu que el cridaner sembla que podria ser un conductor de barba quasi blanca i de dubtosa reputació.




DOC BLANCH


Rosa Parks (04.02.1913 / 24.10.2005)



martes, 4 de noviembre de 2014

ELS GREMLINS

"ANIMALETS DE COMPANYIA"


Potser eren els primes mesos de l'any 2003 i segurament que encara no era la primavera que, casualment un matrimoni amic, concretament la seva senyora va dir-me escolta Josep Maria tenim un gosset que no te amo, està molt ben educat que podria fer-li gràcia a la teva mare i així es distrauria; que et sembla si li regales. D'aquesta manera tindrà excusa per sortir al carrer a passejar-lo i et puc dir que distreu molt.

Jo, la veritat que no ho veia del tot malament la idea inclòs hem va semblar molt encertada i com se sol dir "ni corto ni perezoso" que traduït literalment fora "ni curt ni gandul" que d'aquesta manera no li veig la tralla, doncs vaig dir que sí que l'anava a buscar i que li portaria a la meva mare.

A propòsit d'això, recordo que vaig anar-lo a buscar un dissabte a primera hora de la tarde a la veïna població del Prat de Llobregat i quan el vaig veure hem va donar la mateixa sensació i imatge que encara que els anys hagin passat segueixo pensant de la mateixa manera. Aquella bestiola l'havien encreuat amb un "tossinet" i un "gremlin" segur.

Van dir-me que el gosset era "albí" i, veritablement era afectuós, molt afectuós i d'alguna manera o donat que algú i havia dit que es portés bé que el venien a buscar per adaptar-lo, el cert es, que es feia estimar.

Arreglades les presentacions, pujar al cotxe ell i jo, donada la meva falta d'experiència en aquests esdeveniments no faré comentari de com es movia l'animaló pel cotxe i jo sense pensar que es tenia que haver lligat. (Afortunadament en aquella època no treien punts del carnet de conduir)

A mig camí, aturàrem per poder ensenyar el gos als meus fills que així m´ho havien demanat prèviament i com que no ja dos sense tres, van pujar el gosset a presentar-li a la seva mare. Jo hem vaig esperar al cotxe, en doble fila, al carrer i poc després veig que baixen tots quatre (els dos nens, la mare dels nens i el gosset) que pensava jo aprofitaven el viatge per baixar una caixa de cartó bastant gran i un altra bossa, tots en direcció als contenidors de les escombraries, mentre jo mirava el sèquit.

Quan van arribar a la meva alçada vaig preguntar en certa curiositat de tot el grapat de bosses i caixa per la brossa. Va resultar que no es van recordar quan va entrar el gos al pis que tenien un gat i el gat, que no es podia dir mai gatet per les seves dimensions, es veu que els bots que va donar i els gerros que van caure es fa difícil d'explicar per tant és molt millor que cadascú s'imagini el que va passar acompanyats dels corresponents crits, miulades i ganyols.

Una vegada l'anècdota explicada, m'han vaig anar amb el gosset cap a casa de la meva mare. Aparco, agafo una maleta d'estris entre els que van donar-me i els que vaig comprar i faig cap a casa seva, entro i li presento al gosset que encara no tenia nom. De moment, ningú va parlar, tots tres ens miràvem i per fi, com per allò de trencar el gel li vaig dir a la meva mare el discurs que portava assajat que li faria companyia, que el podria treure a passeig i que estava molt educat i que no causava cap tipus de problema.

Acabada la retòrica, la meva mare que és absolutament molt més pràctica que jo hem diu, "jo no vull cap gos" i "surto al carrer sempre que vull i no per obligació".

Al Gremlin i a mi ens van caure aquestes paraules com un gerro d'aigua freda i tot seguit amb un acte d'heroïcitat per part meva, vaig pensar, doncs me'l quedaré per a mi i així ho vaig fer i més content que unes pasques el Gremlin, la maleta amb els estris i jo un altra vegada cap al cotxe.

Aquella nit de dissabte vam sortir tots dos a passejar, quan arribàvem als semàfors es parava pacíficament i deixava que la resta de la gent el pogués admirar i jo tot orgullós de la seva educació treia pit com si jo així l'hagués educat. Aquella nit no vaig atrevir me a sortir no vagi a ser que comencés a ganyolar i no deixes dormir al veïnat, tenia el seu llit i no va causar-me cap problema. Abans de dormir més d'una vegada ens van mirar i és cert que jo el veia ben extravagant però també és cert que m'estava acostumant.

Al matí (diumenge) ja d'hora sortíem a fer el recorregut i, tot seguit havia quedat per jugar al tennis i clar, tenia que portar al Gremlin com a company,  i vaig tenir sort que la filla d'un amic del Club es va quedar el gosset i el va cuidar i passejar mentre jo jugava. Amb l'angoixa de no molestar i donant les gràcies un bon grapat de vegades cap a casa dient que no podia quedar me a dinar a un Restaurant que anaven la resta d'amics perquè jo amb el gosset no hi podia anar.

Just feia 24 hores que tenia el gosset i començava a tenir jo cert nerviosisme i estrès.

La tarde, passeig, vesprada, sopar jo pinso per a ell i a dormir, cap problema. El despertador va sonar mitja hora llarga abans, per avisar me que era dilluns i perque jo hem tenia que dutxar, arreglar i sortir a passejar a l'amiguet per que fes les seves necessitats i tot seguit, tocar el dos per no fer tard. L'estrès anava en augment.

Vaig deixar a l'amic a la cuina i cap a treballar.

Acostumava a dinar fora de casa amb la resta de companys i per motius de feina, ja que encara que l'horari oficial sigui un, el real és un altre; però jo tenia el Gremlin que treu-rel o potser quan arribés a casa trobaria els veïns en peu de guerra o alguna cosa més.

Ple de nervis i angoixa vaig arribar i el pobre gosset fotia uns bots d'alegria quan hem va veure que era massa i més content encara quan va veure que sortíem al carrer. El passeig va ser molt ràpid, m'estaven esperant que tenia una visita i uns temes a tractar. Recordo encara la cara del gos quan el vaig tornar a tancar a la cuina i suposant que hagués parlat vés a saber el que hauria dit i si es podia reproduir.

Os podeu imaginar com vaig arribar al vespre, nerviós i suat tot i que es podía dir que feia fred i immediatament cap al carrer a passejar l'animaló. Ell ho desitjava, ho necessitava i no tenia cap culpa dels meus horaris, jo veien que no tenia veïns a la porta i quasi bé sense tocar a terra per no fer soroll crec que també hem va anar bé sortir a passejar, tots dos trèiem líquids, ell d'orina jo d'una suor freda que baixava pel front.

En 48 hores tenia absolutament molt clar que jo no podia tenir un gosset a casa. Aquella nit, recordo no haver dormit pràcticament res, potser una mica i quan estava en el moment de més cansament tornar a sentir se el despertador maleït (mitja hora o tres quarts abans que de costum), etcetcetchem deia que era dimarts i tornar a sortir a passejar.

Absolutament estressat, recordo que al matí d'aquell tercer dia de pertinença de gos, el vaig dedicar a veure si algú es podia fer càrrec d'ell.

Afortunadament, un matrimoni amic que tenien dos fills en van dir que estaven encantats de poder regalar-li a la seva filla el gosset i la mateixa tarde tornàvem a sortir el Gremlin, la maleta amb els estris i jo vers el seu nou destí.


Quan ens vam acomiadar reconec que també hem va saber greu no tenir la suficient experiència o potser paciència però entenc que el gosset estaria mil vegades molt millor i més acompanyat.

Al marxar, ens van mirar els dos i es va quedar ja jugant amb la nena que estava la mar de contenta, jo amb les mans a la butxaca hem vaig quedar pensatiu i amb cert sentit com de culpabilitat; però suposo que també al Déu dels gossets m'ha perdonat.

He posat algunes de les fotos d'acord amb el que he dit de la seva forma física i mai en el sentit que es pugues entendre com a burla, encara que jo he explicat aquesta història una mica en clau d'humor pel meu comportament i mai pel comportament del "gosset" que va ser del tot correcte.

Si algú alguna vegada arriba a llegir això, tal com es titula el "blog" pot dir la seva.

Gràcies

DOC



LOS EDITORIALES

El primer EDITORIAL
de BOLA DE SET
la declaración de intenciones
(tal como se publicó en el primer número de la revista)


C
uando en referencia a lo compleja, ardua y sujeta a innumerables avatares que ha resultado una determinada tarea, se establece una comparación que, por más que se la califique de “odiosa”, suele ser oportuna e incluso inevitable, suele citarse “El parto de los montes” o aludir a las “obras de la Sagrada Familia”, como referencia ineludible a la hora de aclarar cuan largo y penoso ha sido el proceso en cuestión. Pues bien, es  muy posible que en el futuro y por lo que respecta a los miembros de la actual Junta, el modelo a elegir para efectuar la comparación, se el proceso de puesta en marcha de Bola de Set.

Si, como se dice, para muestra basta un botón, será suficiciente añadir que el reportaje “Ja fa 600 dies” tenía como cifra inicial “200 dies”, y se fue transformando paulatinamente en 300, 400 y 500 hasta recalar en el definitivo 600, no sin antes superar situaciones que nos hicieron sospechar más de una vez que el verdadero título del reportaje sería: “Nueva Junta: hola y adiós”.

Pero esto, afortunadamente, ya es historia, y lo cierto es que nuestra revista es un hecho, la tenemos en nuestras manos y estamos plenamente convencidos de que va a cumplir con creces los objetivos fijados.

¿Cuáles son estos objetivos? Son no solamente dar un servicio a los socios del Club, a la entidad que los acoge y a la Ciudad en la que se ubica, sino convertirse también en un vehículo con el que acercarnos a quienes todavía no nos conocen y a los que tienen un contacto esporádico o un conocimiento superficial e inexacto de lo mucho que este Club está en condiciones de ofrecer.

¿Cómo va a ser Bola de Set?, Abierta, plural, bilingüe, informativa y de opinión. ¿Cómo esperamos que, por añadidura sea? Amena, interesante y… y leída. Sí, leída y no abandonada tras un repaso superficial e incompleto, como suele ser habitual que ocurra en este tipo de publicaciones. Y leída, además, más allá de las fronteras intangibles del Club o, incluso, de la Ciudad.

Y para comprobar que ello es así y no simples intenciones y ser plenamente conscientes de lo que pretendemos conseguir, de adonde queremos llegar y cuales son los medios que vamos a utilizar para llegar al objetivo final, un gran club plenamente integrado en la Ciudad, bastará con leer los diversos artículos, reportajes y noticias que conforman este primer ejemplar; que de forma quizás limitada, incompleta y ciertamente todavía muy inexperta, marcan nuestra manera de hacer las cosas.

Verá el lector que lo de “abierta y plural” no son meras palabras porque –y ahí va otro botón de muestra- el artículo de Josep M. Monsó, claro, rotundo y no exento de sentido del humor, pone en el picota al mismísimo director de la revista, que poco podía imaginar, cuando le encargó un artículo para la sección “El color del maldito cristal”, que lo iba a citar en él y no precisamente para cubrirlo de elogios. Pero como lo cortés no quita lo valiente, el artículo, tal como se concibió, aparece junto con los demás defendiendo una manera de analizar las cosas tan respetable como las demás.

También comprobará el lector que los Poderes más o menos fácticos que tutelan o dirigen Instalación y Club tienen estas páginas a su disposición para contarnos lo que van a hacer y cómo lo quieren hacer. Como las tienen los socios, bien por medio de colaboraciones o a través de la sección, “Desfoga’t!”, que es el título que daremos a la habitual de “Cartas al Director”, para expresar sus opiniones sobre cualquier tema que relacionado más o menos directamente con el Club, consideren oportuno tratar.

En esta vertiente informativa el Alcalde de L’Hospitalet, Celestino Corbacho, mantiene un extenso, cordial y muy interesante diálogo con nuestros redactores, en una entrevista en la que contesta a todas las preguntas con una claridad, contundencia y falta de prejuicios que ya quisiéramos encontrar en otras entrevistas, propias o ajenas.

Que Bola de Set es bilingüe es tan evidente que no precisa mayor comentario, quizás tan sólo matizar que lo es tanto por ser un fiel reflejo de la Sociedad en la que aparece, como por facilitar a cada persona el instrumento idóneo con el que expresar de la forma más precisa posible aquello que pretende decir.

Y, finalmente, que es “de opinión” y que esta opinión será independiente, seria y responsable, esperamos que lo pueda comprobar el lector no solamente en este número sino en cualquiera de los sucesivos. Pero para que el ejemplar que hoy presentamos con tanta ilusión no sea flor de un día, será preciso que aquellos que tan generosamente nos han apoyado sean conscientes de que el esfuerzo, el suyo y el nuestro, vale la pena, y que los socios, lectores o simples simpatizantes de este proyecto que hoy sale a la luz, se sientan involucrados en él.


Contribuyentes